Dimarts compareixíem davant la premsa, els portaveus dels tres grups municipals. Javier Moliner, Juan Maria Calles i jo mateix. I bromejaven presentant-nos com els tres tenors, una periodista fins i tot ens va preguntar si anàvem a interpretar Nessun Dorman.
Compareixíem per explicar a la societat castellonenca, que havíem arribat a un consens per invertir els quasi 37 milions d’euros del Pla Confiança del Govern Valencià. Jo crec que en època de crisi, els polítics, no tenim dret a no posar-nos d’acord. Simplement no tenim eixe dret. Jo porte anys dient, que als polítics ens paguen per parlar, no per discutir. I ara toca fer eixe esforç suplementari per arribar al consens. Un espai, el del consens, en el que el BLOC es troba molt còmode. Eixa és la política que a mi m’agrada fer.
Clar que no sempre ens podem posar d’acord. Lògic. Però no és un concurs de castellonerisme, ningú estima més la ciutat que l’adversari, simplement entenem la ciutat de forma diferent, defensem models socials diferents, tenim prioritats diferents, o marquem ritmes distints.
Amb algunes de les coses que vol Calles per la nostra ciutat no hi estic d’acord, amb altres si. Amb algunes coses de les que vol Moliner per a Castelló no hi estic d’acord, amb altres…tampoc. No, em venia de gust la maldat, però en algunes coses si que hi estic d’acord.
Aquesta actuació d’Els Tres Tenors, era ja la segona. Fa uns pocs mesos ens vam estrenar per explicar un primer consens, aleshores, sobre com invertir els 30’5 milions d’euros del Plan E. Ja teníem doncs certa experiència, i potser animat per això, vaig reclamar un tercer recital, un tercer consens. Un consens sobre les inversions que té previstes l’Ajuntament de Castelló, fruit dels pressupostos municipals. Ai! Que em sembla que no hi haurà tercer recital. Em tem que el PP no està pel tema.
El pressupost municipal, es va aprovar amb els vots del PP, l’abstenció del PSOE i el vot en contra del BLOC. Perquè el consens, no és sumar-se al que proposa el majoritari, sinó arribar un cert equilibri, en el que ningú no guanye del tot, per evitar així que ningú no perga del tot.
L’oposició ha donat mostres de bona voluntat, facilitant els consens, en unes inversions, que, no ens enganyem, totes formen part del pla de govern popular. Ara, haurà de demostrar el PP, si està disposat a fer algun esforç, de facilitar el consens en les inversions pròpies. Quin sentit té, que puguem posar-nos d’acord quan els diners venen d’altres administracions, i no, quan els diners són de fons municipals? Jo trobe que cap.
Com tampoc no entenc, i em permetran un últim dubte, que en un any de crisi, Generalitat i Govern Central puguen retornar (els diners són nostres, els hem pagat amb els nostres impostos) a Castelló 37 milions d’euros, mentre els anys de vaques grasses les inversions del Govern del PSOE i el Consell del PP, no apareixien per enlloc. Curiós, no troben?
Però em tem que ni rebrem inversions similars tots els anys, ni el PP local té cap vocació de consensuar les inversions pròpies. Els Tres Tenors han fet la seua darrera actuació.
Com en els originals, ja no hi haurà més concerts. En el seu cas, perquè un dels tres ha mort, Pavarotti. Per cert, l’únic que duia barba, com jo, i això m’inquieta.
0 comentaris:
Publica un comentari