"AIGUA, UNA ALTRA VEGADA". Article de l'Enric Morera.

Aigua és vida, i també una formidable arma de manipulació massiva. En estes coses pensava mntre em dirigia a Elx amb l’amic Albert Sebastià. Tenim un País ben llarg, amb 180 km per davant, així que vam marxar a hora per a estar a temps de la manifestació. L’Executiva Nacional va decidir adherir-se a la manifestació que demana el manteniment del transvasament del Tajo-Segura. Un canal amenaçat per la caducitat que contempla l’estatut de Castilla-La Mancha.Allà eren tots els partits polítics. Vaig poder saludar a la companya de grup Mireia Mollà, Pasqual Mollà, la regidora de Compromís, Àngels Candela i una bona representació del col·lectiu del BLOC local encapçalada per Alfons Lujan i Jeroni Soler. Allà va acudir l’infatigable Natxo Bellido, membre de l’Executiva Nacional del nostre partit, i la regidora de Novelda, Reme Boyer. Mentre les representacions del PP i el PSOE es barallaven per ocupar un lloc a la capçalera, nosaltres decidírem marxar amb la nostra pancarta. Bloc: per l’aigua i la terra. La nostra ha estat una presència notable. Vam merèixer l’atenció de nombrosos mitjans de comunicació. No obstant aixó, sols ha transcendit la nostra presència a l’edició local de Las Provincias. Ens ho podíem esperar de Canal 9 però… Cal que alguns prenguen nota abans de llançar-se a fer soflames en eixos mateixos mitjans que unes vegades ens ataquen i altres ens ignoren. Sí que vam rebre l’agraïment públic dels convocants en l’acte de cloenda. Què els molesta? Pot ser que els recordem que són el PP i el PSOE de Castilla-La Mancha els que han pactat una clàusula de derogació del transvasament del Tajo-Segura? Caldrà recordar que gràcies al PP-PSOE el riu Xúquer és cada dia més una claveguera i que l’Albufera està en perill de mort. Els molesta que els recordem a què ens ha conduit a la manipulació mediàtica de l’aigua?. Agua para todos,sí, però Agua para todo, NO. Aigua per a la destrucció de la nostra terra? Quina pena vore el PP-PSOE de la maneta contra l’informe Auken. L’aigua ha esdevingut un instrument de manipulació massiva. Una campanya sistemàtica pagada amb diners públics. Ara però, qui vol derogar un transvasament bàsic per al benestar de les comarques del sud del País és el PP-PSOE. Els d’ací, els de de Castilla-La Mancha i qui faça falta. Sols el BLOC pot defensar els interessos del poble valencià. Ells faran el que el diguen les seues direccions madrilenyes.

"PROXIMITATS". Article de Josep Manel Vidal

No és la meua intenció ficar cullerada en afers interns d’altres organitzacions polítiques alienes a la que jo milite. Per això no vaig dir res en el seu dia sobre la "renovació" del socialisme local en el seu darrer congrés.

Però a mi, personalment, el que més em desconcerta és la “renovada” intenció de voler un nou pacte amb el BLOC, a qui consideren els seus competidors en el mercat electoral, i tornar a configurar aquella majoria de progrés que, en el seu dia, van dinamitar sense vergonya ni mirament els mateixos que demanen una aproximació. Què ha canviat realment des d’aleshores ençà? Quina classe de gestos han encetat aquestes persones perquè els nacionalistes se’l prenguem d’una altra manera?

Jo sóc del pensar (i és un pensar molt particular però ben apamat per la història viscuda) que la política dels actuals dirigents socialistes locals no és la nostra. Podria fonamentar-se aquesta aproximació, si voleu, en un grapat de coincidències programàtiques. Però ara mateix no veig res que ho faça possible. Els nacionalistes per a d’ells no som més que un taló en blanc per quan van una miqueta fotuts de crèdit electoral. I cercar proximitats en una mà, mentrimentres amb l’altra van pegant garrot (les hemeroteques dels diaris van plenes del que us dic), em resulta, si més no, insultant.

Personalment considere que si el socialisme local vol una entesa sincera, hauria de renovar-se com toca i començar a desplegar tot un seguit de gestos i actituds que aconseguiren minimitzar els efectes de tot un inventari de greuges que el nacionalisme local encara tenim pendent (intents de linxament inclosos). És cert que ells estan legitimats per triar i mantenir qui vulguen (només faltaria!), però nosaltres també ho estem per aplegar-se amb qui ens vinga de gust.

"TOMANDO ALTURA". Article de Josep Vicent Boira.

Joan Fuster elogió una vez a Ignacio Villalonga, patriota valenciano, político y empresario de alto copete, con una elocuente frase: fue algo así como la elástica ambición del azor, el vuelo de media altura desde el que se descubre la realidad completa y compleja, la justa distancia entre lo pedestre y lo estratosférico. El elogio era bueno porque la altura de vuelo de un azor no es fácil de alcanzar. En cambio, es fácil centrar la perspectiva de la política valenciana, en el asunto de los trajes de Camps o, desde la otra parte, en las facturas de Alejandro Soler, vicepresidente del PSPV-PSOE y alcalde de Elx.

La disyuntiva entre táctica y estrategia es un viejo dilema que jamás ha tenido sentido en Valencia. La estrategia valenciana ha sido una sucesión de tácticas que variaban su rumbo al dictado de los vientos que soplaban. Pero deberíamos reconocer que esta forma de comportarse no da más de sí. El fin de ciclo es evidente, tanto en el modelo económico como en la forma de hacer política. Ni la tela de la sociedad valenciana se acaba en los trajes de Camps, ni los problemas económicos del país se resumen en las facturas de Soler. ¿Tenemos derecho los ciudadanos valencianos a preguntarnos quién vela por nuestros intereses ante la que se avecina? A Camps se le debe pedir que gobierne, que tome medidas para impulsar la economía, para ordenar el territorio, para conectarnos con Europa, que aporte seriedad y confianza a su acción de gobierno y que coordine el trabajo de sus consellers, algunos muy, pero que muy apagados. Y a la oposición se le debe demandar que sugiera elementos de reflexión, que haga crítica constructiva y que ofrezca campos de pactos sinceros en ámbitos estratégicos. La presencia de Camps (PP) y de Alarte (PSPV) en Murcia sosteniendo una misma pancarta a favor del trasvase Tajo-Segura es más importante de lo que parece, pues muestra que hay vida política más allá de las facturas, las telas e incluso los repetidores de TV3.

Cuando Enric Morera, líder del Bloc Nacionalista Valencià (BNV), une su fuerza política a la demanda del PP de un potente corredor mediterráneo está poniendo por encima de su táctica partidista - ¿en qué estaría pensando el PSPV?-la realidad de un país que necesita esa infraestructura para exportar, estudiar y hacer negocios en el centro de Europa. Pero estas posiciones son poco comprendidas en un país en el que prima la alineación (y la alienación) partidista, la plena asunción del dogma, de izquierdas o de derechas.

Si esto nos lo enseña la historia, la geografía nos muestra la importancia de la elección de la escala del mapa que guía tu ruta. A escala 1/1.000, la perspectiva no existe, la profundidad de campo desaparece y sólo se aprecia el rudo color de la mancha, el grosor de la basta línea. A escala 1/1000.000, el detalle se esfuma y el matiz se evapora. Al final la observación de la realidad depende de la escala que tomemos en nuestro análisis. Los valencianos necesitamos tomar altura. Más altura. No sería la primera vez que un país se asfixia entre telas demasiado gruesas o pierde el norte entre facturas sin clasificar.

Llegit a La Vanguardia el diumenge 22 de març de 2009.

"VOLS SER VOTAT? DEIXA DE SER HONRAT". Article de Jaume Reixach

Se'm fa estrany, francament, que els casos de corrupció, tan abundants com deplorables, tinguin una repercussió tan escassa en l'ànim del votant. Però així ho afirmen els sociòlegs, sempre a l'aguait d'aquests fenòmens tan significatius. I si és així, em pregunto què en queda d'aquell codi de l'honor, omnipresent en el teatre del Segle d'Or espanyol? Suposo que res de res. A fer punyetes l'honor! Si Lope de Vega aixequés el cap, no s'ho creuria. Que sigui precisament a Madrid, on els casos de corrupció i d'espionatge (de pa sucat amb oli) proliferin més que en cap altre lloc, el deixaria literalment estupefacte. Ell, que precisament havia dit que els casos d'honra eren els que movien més gent a anar al teatre. Ara mouen la gent cap a les millors sastreries. Quan dic gent, vull dir polítics. Uns polítics que no estan a l'alçada, ja no dic de l'alcalde de Zalamea sinó que ni tan sols d'aquell hidalgo neuròtic que apareix al Lazarillo de Tormes, el qual està tothora obsessionat a reivindicar la consideració social que, segons ell, es mereix per raons de llinatge. Imagineu-vos una conversa entre aquest fijosdalgo (o hidalgo) i la senyora Esperanza Aguirre. Quin gran tema per a Samuel Beckett, el conegut autor de Tot esperant Rajoy! Per no parlar del poema èpic que es podria escriure sobre el senyor Tomás, àlies el Cid, i el president Campeador de la Comunitat Valenciana, el senyor Camps: "Qué buen vasallo -diríem del sastre Tomás-, si hubiese un buen señor!" (amb l'IVA inclòs). El tema de l'honor és transversal en la literatura espanyola. Arriba fins a Valle Inclán (Los cuernos de don Friolera), que, de manera premonitòria, ofereix una visió esperpèntica de l'honor, als antípodes de Calderón de la Barca. Però molt propera al PP, un partit confessionalment catòlic, que té com a lema Si vols ser votat, deixa de ser honrat.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 31. Diumenge, 22 de març del 2009

"REGENERACIÓ". Article d'Enric Nomdedéu.

Tinc un tiquet de ServiRed, d’una compra del dia 13 de març, amb número d’autorització 409838, per un import de 40 euros. És el justificant de la brusa negra que vaig comprar a “Enyorança d’Antany”. Veuen? Ja està, mira si és senzill. És l’irrefutable resposta a l’improbable pregunta de d’on ha eixit la brusa que porta Nomdedéu? Me l’he comprat jo. Tema mort.

Sembla que hui aquella visió tan masclista segons la qual en política t’has de vestir pels peus, ha mutat en que hui en política has de guardar les factures de la roba. I de les reformes als apartaments, i dels pagaments de campanya electoral, i de quasi tot. Per culpa d’uns pocs, els polítics estem sota la sospita permanent.

Pla va dimitir perquè, més que probablement, des de dins del seu partit, van filtrar una informació segons la qual no hauria pagat les reformes del seu pis. És el mínim que cal esperar d’un responsable públic. Jo no l’aplaudiré. A qui aplaudisc és a les dotzenes de càrrecs públics socialistes que no han de dimitir perquè són honrats. L’Alcalde d’Elx, en canvi, fa passar vergonya a tots eixos militants honestos, perquè ha reconegut que ha pagat amb diners públics dues factures de campanya electoral del PSOE. El PP, n’ha trobat set més. I el Sr. Alcalde calla i mira cap a Milano.

Al PP no dimiteix ningú. Ningú. Ni el President de la Diputació immers en un Cafarnaüm judicial de mil parells de dallonses. Ni fa cap gest públic el President de la Generalitat, que està sent investigat per formar part presumptament d’una xarxa corruptora, i de qui coneixem tots els detalls del seu vestuari, de l’habitació de l’hotel de luxe on es feia prendre mides pel sastre amb nom de torero tremendista, i de qui només ens manca per saber, si carrega a la dreta o a l’esquerra.

Ara com ara, només sabem que on no carrega res és al seu compte corrent.
I amb tot, reivindique la política com una noble dedicació, com una activitat necessària i honesta. I estic legítimament orgullós d’afirmar no conec un sol imputat del BLOC en cap trama corrupta, ni als llocs on participem al govern, ni als llocs on tenim l’alcaldia, ni als llocs on estem a l’oposició.

Nosaltres no tenim ex Ministres a la presó per segrestar gent, com ha tingut el PSOE, junt a dotzena i mitja de “furtapatos” i lladregots, com el més recents d’Andalusia. Nosaltres no tenim ex Consellers en la garjola per robar a les monges, ni hem hagut de fer dimitir ningú per corrupte, com ha hagut de fer el PP amb alguns alcaldes, o algun alt càrrec.
Però també dic, que crec amb tota determinació, que al PP i al PSOE està ple, farcit, de gent honesta, que vol treballar, que gestiona amb pulcritud, i que està en política per vocació de servei. I és a eixes persones a qui demane, a qui exigisc en nom de l’ètica, que destapen els seus companys corruptes, que deixen de fer costat als impresentables, que deixen de participar en cerimònies corals, i que siguen actors de la necessària regeneració de la política. Per dignitat, per honestedat, i perquè esta societat, no mereix que la política, estiga sempre a la porta de la fiscalia anticorrupció.

Article publicat al seu BLOG, el dijous 19 de març de 2009.

"KEN CAMPS, EL XICOT DE LA BARBIE". Article d' Iu Forn

És la joguina que volen tots els regidors d'Urbanisme, la joguina perfecta per ser ensenyada als passejos marítims de la costa de llevant, just a sota de la zona de gratacels de 40 pisos i provocar la més gran de les enveges entre els promotors immobiliaris en crisi presents. Efectivament, ho ha tornat a encertar, m'estic referint a Ken Camps, el xicot de la Barbie Bigotes. I és que en Ken Camps uneix al seu aspecte barreja de pare Apel·les i maître de restaurant on encara fan còctel de gambes, el millor vestuari del mercat.

I aquí tenim ja en Ken desfilant. Ara mateix du una americana molt informal elaborada amb bitllets de 500 euros. La peça és ideal de la mort en recepcions a l'ambaixada de les illes Caiman o de Panamà. Seguidament el veiem lluint uns ajustats pantalons als quals els dóna forma un cenyidor d'importació i que van combinats amb una armilla a mida confeccionada amb extracte de gomina natural obtinguda fent un procés d'osmosi inversa a la bava de 100.000 cargols bovers. A continuació veiem una de les peces més elaborades. És un conjunt de la prestigiosa marca Mandarina Market, consistent en una americana de fantasia amb forma de circuit de F-1, que disposa de connexió USB amb la guia judicial i que va conjuntada amb uns pantalons multibutxaques. La camisa és de màniga ampla agarçonada i va amb uns brodats America's Cup. A més disposa de caputxa opcional per si cal anar a declarar.

I, finalment, arribem als complements. En Ken ens ensenya una cartera de pell estil elpaís. L'avantatge d'aquest model en concret és la gran facilitat de filtratge. Això, en una cartera, és molt útil, ja que et permet omplir-la cada cop que et cal. Observarà, però, que no inclou cap reposapeus. I sap per què? Sap per què ni la cartera ni cap peça de la col·lecció d'en Ken va amb reposapeus? Perquè gràcies a déu vivim en un Estat on tot val... menys, ves per on, els reposapeus.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 2. Dimarts, 17 de març del 2009

"SEMPRE SÓN LES CIRCUMSTÀNCIES". Article de Josep Manel Vidal

Les fabes comptades que imposa l’actual aritmètica parlamentària al País Basc sembla que dóna per configurar un nou govern espanyolista amb lehendakari socialista. Les circumstàncies polítiques i socials d’Euskadi són motiu, segons el PSOE, per acceptar de bon grat el suport de la dreta i moure la cadira als nacionalistes. Jo no tinc res a dir (o potser sí, però en un altre moment) però aquesta justificació i aquesta entesa em fa certa gràcia. Sobretot tenint en compte la de vegades que el PSOE, a la nostra terra, ha volgut posar-nos l’etiqueta de la traïció cada vegada (poques) que, a certs ajuntaments, el BLOC s’ha aplegat amb altres partits per conformar un govern al marge de la seua marca. Com que s’han entestat tant en passejar la bandereta del purisme ideològic davant dels nassos de tothom (cosa que no és certa, perquè exemples d’entesa amb el PP ells en tenen a cabassos) ara els pega tort que la gent s’ho mire, si més no, aquest casori basc de conveniència, amb certa ironia.

Els socialistes podran argüir que hi ha raons d’ordre superior (raons d’estat crec que diuen ells) per cercar proximitats antagòniques. Que hi ha un enemic més urgent a abatre (ací, com a nacionalista bon xic que sóc, em toca dir que sí, que jo també estic en contra de qualsevol forma de violència, inclosa la que s’exerceix verbalment amb amenaces al plenari d’un ajuntament, posem per cas) i totes les mandangues que vulguen. Però la realitat és sempre la mateixa, s’avenen amb comoditat amb el PP per assegurar-se el govern.

I potser no passa res. Després de tot la política, al contrari del que molts volen fer creure, és la capacitat d’entendre’s amb la gent per aconseguir el millor per a la ciutadania que ha de ser-ne la màxima beneficiària (en aquest cas que trone i que no pedregue). La política és aplegar majories i consensos, no mantenir capelletes i enrònies. Però ara els socialistes pateixen les ires dels qui se senten enganyats per la seua gosadia. No me n’alegre, però encara els passa poc. La meua iaia ja ho deia: “per on parles, passes”.

"SENSE DIMISSIONS". Article de Jordi Muñoz.

En l'afer de la trama de corrupció vinculada al PP que ha destapat el sumari del cas Gürtel hi ha alguns elements significatius. Sabem que el cas afecta dos dels principals feus de la dreta: Madrid i el País Valencià, i que la trama político-empresarial es movia amb desimboltura pels dos territoris. Però hi ha una diferència notable entre Madrid i València que és molt indicativa. A Madrid, arran d'aquest cas, han rodat ja uns quants caps, entre els quals destaquen el conseller d'Esports, Alberto López Viejo, i els alcaldes de Pozuelo de Alarcón, Boadilla del Monte i Arganda del Rey, a més d'uns quants personatges importants però amb càrrecs de menor rellevància institucional. Al País Valencià, en canvi, en lloc de deixar anar llast com han fet Esperanza Aguirre i Ruiz Gallardón, el PP ha optat per l'estratègia contrària: tancament de files, negació absoluta de l'evidència i, sobretot, ni parlar de dimissions. A què es deu la diferència? Podem pensar, almenys, en tres hipòtesis plausibles. La primera i evident és que, com que és Camps -junt amb alguns dels pesos més pesants del seu govern- qui està directament implicat segons el sumari, l'opció de deixar anar llast no és practicable, ja que, a València, no hi ha actors secundaris a qui deixar caure: són tots protagonistes. La segona hipòtesi és que la resistència a la dimissió s'explique per la confiança plena de Camps en una resolució ràpida del cas, ara que està en mans del seu amic Luis de la Rua, president del Tribunal Superior de Justícia valencià, nou encarregat d'instruir el cas després de la inhibició de Garzón. Però hi ha una tercera hipòtesi, potser més preocupant que les anteriors: Camps no ha mogut peça i es dedica a gesticular victimisme i organitzar-se mostres d'adhesió perquè, segons els seus càlculs, tot plegat no afectarà a la seua aparentment indestructible maquinària de fabricació de majories absolutes. La confiança que té el PP valencià en la solidesa del seu poder és tan gran que es poden permetre luxes que estan vetats fins i tot a la mateixa Esperanza Aguirre. A la resta només ens queda esperar que s'equivoquen, i que seran víctimes del seu propi excés de confiança. Tant de bo.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 7. Dilluns, 16 de març del 2009

EL BLOC, CONTRA EL MACRO-ABOCADOR DE LES ALCUSSES

EL BLOC, CONTRA EL MACRO-ABOCADOR DE LES ALCUSSES
El secretari general del BLOC, Enric Morera, ha presentat una proposició no de llei a Les Corts per instar el Consell a aturar el projecte del macro-abocador en la partida de Les Alcusses (Moixent), així com que estudie la possibilitat d’instal·lar xicotetes plantes de tractament properes als llocs de producció que evitarien un major impacte en una determinada zona. Alhora, Morera ha demanat al Consell que s’invertisca més en conscienciar a la societat de la importància que té minimitzar la generació de residus i que s’ha de reciclar més i millor.
Des del col·lectiu local de l'Alcúdia de Crespins ens afegima la protesta duta a terme pels veïns més directament afectats (Moixent, Fontanars i La Font) que s'han manifestant massivament en contra, així com de manera més concreta enviem un missatge d'ànim als nostres companys regidors de La Font, que estan treballant de valent en el tema i a la disposició dels quals ens em posat i continuem estant.

"TÒPIC DE CÀNCER". Article d'Enric Nomdedéu

Aquells que hagen llegit la novel·la de Henry Miller, “Tròpic de Càncer”, convindran que la seua escriptura té una clara tendència a la prosa poètica, un ús del soliloqui i cert regust a autocomplaença intel·lectual. Reconec que el joc de paraules del títol de l’article i el de la novel·la és molt rebuscat. Ja em disculparan, però és que no se m’ha acudit res millor. Tot i així intentaré explicar-me.

Crec que els tòpics en les entrevistes periodístiques, els apriorismes, són un dels pitjors càncers del món de la informació.

Per què dic això? Doncs perquè este cap de setmana, al Congrés Nacional del BLOC, em va abordar una periodista, per fer-me algunes preguntes. Totes elles tòpiques, totes elles filles d’un monòleg interior de la periodista, i ben adobades amb l’autocomplaença intel·lectual, que sura en l’aire de la redacció de la revista on treballa. Una revista amb nom de butlletí meteorològic.

“Quina opinió té vosté de la polèmica dels símbols?” “No sé de quina polèmica em parla -li vaig dir-, s’ha fet un debat seré”. “Però vosté que en pensa?” Insistia ella. “Doncs mire, per mi, la vexil·lologia és la taxidèrmia de la política. La meua bandera és el territori, la balança fiscal, les infrastructures, la cultura del meu país...”. No li va interessar gaire, i no va escriure molt del que li deia. Va fer algun altra pregunta tòpica, que en no rebre la resposta que el seu soliloqui havia imaginat, tampoc mereixia que prengués nota.
Finalment, el tòpic dels tòpics. “Se’ls acusa a vostès d’aliar-se amb el PP per desallotjar al PSOE del poder”. Desallotjar! Va usar el verb desallotjar, que si bé és obvi que el llenguatge mai no és neutral, no sé jo si es pot ser més tendenciós a l’hora de triar verb! Li vaig respondre que no. Que qui “desallotja” al PSOE de les institucions és la Guardia Civil, com a Alcaucín, que s’emporten l’alcalde socialista i a una dotzena més de persones per lladres. Nosaltres, en alguns poquíssims casos, hem participat en democràtics canvis de govern. I ho hem fet en aquells llocs, on el PSOE és incompetent, i ho deixe ací, per amabilitat. O que pretén esta senyoreta i la seua revista, que siguem els escolanets del PSOE? També els hi semblarà malament, supose, que a Elx exigim una investigació, ara que ha quedat clar que l’Alcalde socialista paga amb diners públics les factures del seu partit.
De la meua resposta tampoc no en prengué nota. Estava decebuda. Potser esperava a les seues preguntes tòpiques i teledirigides, respostes tòpiques i induïdes. Amb mi punxen en os. Tinc un gran respecte pel PSOE, però no pels socialistes que no ens respecten, o no respecten la legalitat. Com tinc un gran respecte per la premsa, però no em deixe acoquinar pels comissaris polítics que escriuen al dictat de l’adversari electoral.

(Enric Nomdedéu és portaveu del grup municipal a l'Ajuntament de Castelló)

"LA POLÍTICA COM A PRIVILEGI". Article de Josep Manel Vidal

Em contava un conegut que el dijous passat (5 de març) es va aplegar, amb la dona i un grapat d’amics, al cinema a Xàtiva per, després de sopar al centre comercial, poder veure l’oscaritzada pel·lícula “Slumdog Millionaire” que aqueixa nit s’estrenava per primera vegada. Fet l’àpat, amb la panxa plena i ben comboiats, feren via cap a la taquilla per treure les entrades. Però mira per on que s’hi troben un empleat dels cinemes que els barra el pas i els diu que no poden accedir a la sala perquè “està ocupada”. En un primer moment de desconcert consideren que, potser, com que la sala on es fa la projecció també sol llogar-se per a reunions i congressos, han posposat l’estrena per a més endavant. Però com que aquella contrarietat no els pareix justa i la lacònica explicació que els han donat els sembla insuficient, ells insisteixen, ja que al periòdic apareix clarament publicat l’anunci de la pel·lícula. L’empleat sembla més incòmode que encertat en els seus aclariments i com que l’enuig dels clients porta camí de tornar-se molest a aqueixes hores de la nit, els rebla — amb la mateixa contundència que qui anuncia el Judici Final— que “no hi ha estrena pública perquè va a fer-se una projecció VIP per a membres del Partit Popular”. I només li queda demanar que dissolguen aquella manifestació perquè no està autoritzada...

Durant els darrers dies ens esmorzem tot un seguit de notícies dient-nos els negocis i l’aprofitament econòmic que certs polítics d’envergadura del nostre país han fet a l’ombra del poder que diuen representar. Ells es defensen argumentant (sic) que tenen “la consciència tranquil·la”. I tant! Per a ells és d’allò més normal convertir el servici públic, en un privilegi que ningú no pot qüestionar perquè va afegit al càrrec. És consubstancial a l’ofici. Ostentació inclosa, perquè no se n’amaguen d’exercir-la on s’hi presente.

És tal el nivell de perversió que ha agafat la cosa que aquesta mena de polítics (per diferenciar-ne del grapat que encara fan servir una ètica per regir les seues activitats) confonen —supose que interessadament i deliberada— l’avaluació moral amb l’avaluació política. D’aquesta manera, la consciència personal (tan elàstica com un xiclet ben mastegat) els hi resulta suficient per determinar la innocència dels seus comportaments, sense tenir en compte que en realitat estan sotmesos a l’avaluació política, les decisions de la qual són aprovades per majoria. Ara bé, les consecutives i aclaparadores majories que han anat aconseguint al nostre país no han fet altra cosa que justificar, convocatòria rere convocatòria electoral, el seu exclusiu i particular sentit de fer política.

La societat valenciana, conscientment o inconscient, ha anat referendant, conformada, aquesta dinàmica. Al seu imaginari més profund va creixent la figura del polític que, amb més cara que esquena i a càrrec de l’interès públic, no busca altra cosa que omplir-se les butxaques. Mentrimentres, la mateixa societat valenciana assisteix impertèrrita a l’enfonsament progressiu dels serveis públics, enlluernada pels fastuosos i inútils projectes on desvien els diners dels nostres impostos, en la versió més moderna de “pa i circ”. Fins quan?

CONSTRUÏM L'ANY DE LES DONES

Demana el calendari: igualtatblocjove@gmail.com

Tamara Folguerà, Secretària d’Igualtat: “En política, cal que les reivindicacions de les dones estiguen presents de forma transversal durant tot l’any i per això una bona forma de fer que l’esperit feminista vaja més enllà del 8 de Març és presentar la campanya en un format de calendari que començarà aquest mes”

La Secretaria d’Igualtat del BLOC JOVE ha presentat aquest matí la campanya “Construïm l’Any de les Dones” amb motiu de la commemoració del Dia Internacional de la Dona. Aquesta campanya pretén promoure la permanència de les reivindicacions feministes al llarg de l’any i pretén empoderar les dones perquè tinguen presents les principals qüestions de gènere en el seus àmbits i dia a dia.

En aquest sentit, Tamara Folguerà, Secretària d’Igualtat del BLOC JOVE, ha afirmat que “les reclamacions de les dones per una societat més igualitària no s’han de limitar al 8 de Març únicament i és necessari que es parle durant la resta de mesos de l’any de temes com el lliure avortament, l’eradicació de la violència masclista, la igualtat de condicions laborals i la fi del llenguatge sexista”. La responsable d’Igualtat del BLOC JOVE ha afegit que la campanya també conté una crida a la participació política de les dones en la societat i en els moviments feministes i valencianistes, ja que segons Folguerà, “es tracta de dos lluites comunes de respecte i estima a la diferència”.

El BLOC JOVE repartirà material de campanya que consistirà en calendaris que començaran l’any en març amb imatges de diferents parts del cos de dones militants de l’organització amb l’objectiu de desmitificar el cos femení i acabar amb els tabús relacionat amb la sexualitat femenina.

8 DE MARÇ: DIA DE LA DONA TREBALLADORA

Poema visual de Silvia a Poesilvia

Dona palestina sola defensant-se davant de les forces de seguretat d'Israel.
World Press Photo Contest. Febrer 2006.

"LA CINTA". Article d'Enric Nomdedéu

Esta mateixa setmana, Radio Castellón Cadena SER, emetia un document sonor fascinant. Se sentia a Carlos Fabra, President provincial del PP explicar que qui guanya les eleccions col·loca desenes de persones, i que això “es un voto cautivo, que lo tengáis muy claro”, i després afegia: “yo no sé la cantidad de gente que habré colocado en doce años, no lo sé. Pero entre Penyeta, Hospital, Instituto de Promoción Cerámica, Escuela Taurina, la Diputación, el Puerto, ni sé.” Bé, el President de la Diputació deia més coses, deia per exemple que tenen tants problemes per controlar la Generalitat perquè el PSOE va deixar col·locats desenes i desenes de funcionaris quan hi va governar. El que diu sobre ell mateix, m’ho crec, el que diu sobre el PSOE també.

Al cap i a la fi, és una cosa que tothom sap. A ningú no ha sorprès. Ací la gràcia està en que Carlos Fabra ho reconeix, i per tant s’autoinculpa en una pràctica que com a poc, podríem dir que és lletja. Però en la cinta hi ha més coses.
No sé si recorden que el Sr. Francisco Baila, exdirector territorial d’Educació a Castelló i actual director general de Centres de la Conselleria, va ser denunciat per CCOO per realitzar matriculacions irregulars en un centre concertat. Doncs be, el Sr. Fabra ho confirma, quan diu: “Madre que quiere entrar en el colegio de la Consolación de Borriana. Está muy difíci. No hace falta, Fabra llama a Baila y Baila la mete en este colegio y esta señora es un voto agradecido”.
El Ministre Bermejo, va dimitir (molt tard per al meu gust) per ser un poc xulet, per ser un inconscient, i per deixar-se fotografiar caçant sense llicència, i en males companyies.
I ara què? Davant d’esta cinta que dirà el PP? De veres no hi ha ningú en el PP a qui això li faça caure la cara de vergonya torera, d'eixa de l'Escola de Taurina? Ningú amb mig quilo d’ètica que es rebel·le? Hi ha qui creu que la culpa és del qui ho va enregistrar, qui creu que la culpa és del jutge que ha permés que es filtre, de la ràdio per emetre-ho...Algú trobarem que considerarà que se li ha de retirar el Premi Nobel a Marconi, que si el bolonyès no hagués patentat la ràdio, ningú no se n’hagués assabentat.
Segur que hi ha fins i tot qui considere que ha de dimitir Calles, perquè Carlos Fabra faria millor de Delegat Provincial de Treball, al cap i a la fi, ha col·locat tanta gent, que ni ell recorda quanta. Però ningú no sembla tindre vergonya.

Enric Nomdedéu és regidor del BLOC a l'Ajuntament de Castelló.

Blog d'Enric Nomdedéu

"ANOMALIES DEMOCRÀTIQUES". Article de Josep Manel Vidal

Jo abans no entenia ni pruna d’economia. Ara, menat per les circumstàncies, m’empasse quasi sencer el suplement del diari que en parla amb pèls i detalls i que vaig llegint amb més angoixa que encert. Això m’ha fet descobrir que, efectivament, continue sense saber-ne ni un borrall del negoci. I que la meua condició d’assalariat és, de moment, l’única possible per mi. De fet, quan acabe de llegir-ho, la meua ignorància encara és més gran, si això pot ser. Però mira per on, m’he trobat amb un interessant article que reflexiona sobre la política als Estats Units i al fenomen d’Obama, la gran esperança del món mundial. Allí la política no és impediment perquè després, una vegada passades les eleccions, al govern s’apleguen vencedors i vençuts, i enraonen per formar un front comú. Per damunt de partidismes reduccionistes està el país, el poble, i garantir una bona governabilitat és el que interessa. Així, podem veure com s’hi mantenen en el càrrec aparents rivals polítics però que tenen el perfil necessari per al càrrec que ocupen i una capacitat de gestió fora de qualsevol dubte. Algú podrà dir que aquesta entesa ecumènica és possible perquè les diferències ideològiques entre tots dos partits no són tan grans. Bé, això és cert. Però jo m’ho mire amb certa enveja, sobretot quan aquesta unió es produeix en circumstàncies ben complicades, que necessiten més unitat i majors complicitats.

Vinc a dir-ho perquè fa dues legislatures, quan el BLOC aconseguí la seua primera representació municipal al nostre ajuntament amb dos regidors, decidí arribar a una entesa amb els dos altres partits (PP i PSOE) per conformar un govern d’unitat. Cal explicar, per qui no conega la situació, que el nostre consistori afrontava aleshores una situació econòmica ben penosa, fruit del desgovern del PSOE i que no millorà gaire amb la façana decorativa del posterior govern del PP. L’ajuntament devia més que alenava i era incapaç d’afrontar les exigències d’uns serveis de qualitat.

El BLOC proposà l’anomenat llavors “pacte de Sant Onofre”, donada la coincidència de dates en que va ser proposat (juny). Jo vaig ser-ne actor privilegiat d’aquest benintencionat acord ja que vaig ser-hi present en les converses i vaig alçar acta de totes dues (documents que encara guarde en una llibreta de sucós contingut). Com podeu ja endevinar (i per no fer-ho molt llarg) la cosa no va arribar a bon port davant la negativa dels dos partits antagònics d’aplegar-se ni que fos en una situació tan crítica com la que travessàvem. Els uns, amb una més que evident animositat infantil envers els rivals, s’hi negaren en rodó. Els altres, més preparats per repartir-se les despulles que per a una altra cosa, també. El BLOC, en aquelles circumstàncies, va explicar al poble el desenllaç del pacte i va decidir romandre en situació d’espera, al banquet de l’oposició, per si les coses canviaven.

Personalment considere que la política, malauradament, encara es viu al nostre país barrejada amb el solatge agre del guerracivilisme, tancat i partidista, viscut sense criteri, talment com qui pertany a un club esportiu, i bolcat als colors com un fonamentalista descervellat. Cert que encara hi ha qui diu que les llistes haurien de ser obertes perquè els electors pogueren triar les persones que possiblement millor gestionaren el que ens és comú, amb independència de les sigles sota les que s’hi presenten. Però el nostre bagatge democràtic encara no permet superar una situació tan lamentable com la que tenim ara. Mentrimentres els polítics amb vocació de representar-nos abunden en aquesta anomalia democràtica i estiguen més per les particularitats del grup als que representen que pels beneficis del poble al que haurien de dedicar-se, no farem res. L’ecumenisme polític és impossible. Obama, per a nosaltres, és encara el personatge irreal d’una pel·lícula de Frank Capra una vesprada de Nadal: utopia de cotompèl.

PRESENT