El passat dimecres, 29 d’abril, el BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ de l’Alcúdia de Crespins va triar nova Executiva Local de la formació. L’assemblea, per unanimitat, va votar a favor d’Enric Vidal Juan, enginyer industrial de 36 anys i professor de secundària i batxillerat, que substituirà en el càrrec de Secretari Local a Àngels Ibáñez qui ha representat el partit des de la seua implantació i que va agrair públicament el recolzament rebut per la militància durant els darrers anys que han permés, no solament l’arrelament del col·lectiu en la població (és el segon més important de La Costera), sinó la representació municipal al nostre Ajuntament en dues convocatòries electorals seguides.
El col·lectiu també va donar total suport a la resta de l’executiva proposada, constituïda per Pedro García León, que assumirà la Secretaria d’Organització, Nativitat Ibáñez que continuarà en la Secretaria de Finances i Joanjo Masó, actual representant del BLOC en l’Ajuntament i membre del Consell Nacional del BLOC a València, que tindrà també la Secretaria de Política Municipal. La resta de membres de la nova executiva són José Vicente Olmo, Paco Puig i Josep Manel Vidal, el que suposa una total renovació del màxim organisme de gestió del partit, donat que només Nativitat Ibáñez repeteix en el càrrec.
Aquesta nova executiva es va plantejar com a prioritat la consolidació del col·lectiu, així com eixamplar la seua base social mitjançant la continuació de les activitats que organitza, com són les convocatòries interactives del BLOC D’OPINIÓ, on el veïnat rep informació de primera mà sobre les qüestions més transcendents de la vida política del poble. També consideren important poder obrir l’Ajuntament a qualsevol persona, independentment de la seua filiació política, perquè trobe recolzament en les seues demandes i els seus projectes. El BLOC, seguint la premissa emprada en les darreres eleccions, busca millorar en la seua política de proximitat (“Política de baix cap a dalt”) per convertir-se en un veritable instrument de participació ciutadana.
Dimarts compareixíem davant la premsa, els portaveus dels tres grups municipals. Javier Moliner, Juan Maria Calles i jo mateix. I bromejaven presentant-nos com els tres tenors, una periodista fins i tot ens va preguntar si anàvem a interpretar Nessun Dorman.
Compareixíem per explicar a la societat castellonenca, que havíem arribat a un consens per invertir els quasi 37 milions d’euros del Pla Confiança del Govern Valencià. Jo crec que en època de crisi, els polítics, no tenim dret a no posar-nos d’acord. Simplement no tenim eixe dret. Jo porte anys dient, que als polítics ens paguen per parlar, no per discutir. I ara toca fer eixe esforç suplementari per arribar al consens. Un espai, el del consens, en el que el BLOC es troba molt còmode. Eixa és la política que a mi m’agrada fer.
Clar que no sempre ens podem posar d’acord. Lògic. Però no és un concurs de castellonerisme, ningú estima més la ciutat que l’adversari, simplement entenem la ciutat de forma diferent, defensem models socials diferents, tenim prioritats diferents, o marquem ritmes distints.
Amb algunes de les coses que vol Calles per la nostra ciutat no hi estic d’acord, amb altres si. Amb algunes coses de les que vol Moliner per a Castelló no hi estic d’acord, amb altres…tampoc. No, em venia de gust la maldat, però en algunes coses si que hi estic d’acord.
Aquesta actuació d’Els Tres Tenors, era ja la segona. Fa uns pocs mesos ens vam estrenar per explicar un primer consens, aleshores, sobre com invertir els 30’5 milions d’euros del Plan E. Ja teníem doncs certa experiència, i potser animat per això, vaig reclamar un tercer recital, un tercer consens. Un consens sobre les inversions que té previstes l’Ajuntament de Castelló, fruit dels pressupostos municipals. Ai! Que em sembla que no hi haurà tercer recital. Em tem que el PP no està pel tema.
El pressupost municipal, es va aprovar amb els vots del PP, l’abstenció del PSOE i el vot en contra del BLOC. Perquè el consens, no és sumar-se al que proposa el majoritari, sinó arribar un cert equilibri, en el que ningú no guanye del tot, per evitar així que ningú no perga del tot.
L’oposició ha donat mostres de bona voluntat, facilitant els consens, en unes inversions, que, no ens enganyem, totes formen part del pla de govern popular. Ara, haurà de demostrar el PP, si està disposat a fer algun esforç, de facilitar el consens en les inversions pròpies. Quin sentit té, que puguem posar-nos d’acord quan els diners venen d’altres administracions, i no, quan els diners són de fons municipals? Jo trobe que cap.
Com tampoc no entenc, i em permetran un últim dubte, que en un any de crisi, Generalitat i Govern Central puguen retornar (els diners són nostres, els hem pagat amb els nostres impostos) a Castelló 37 milions d’euros, mentre els anys de vaques grasses les inversions del Govern del PSOE i el Consell del PP, no apareixien per enlloc. Curiós, no troben?
Però em tem que ni rebrem inversions similars tots els anys, ni el PP local té cap vocació de consensuar les inversions pròpies. Els Tres Tenors han fet la seua darrera actuació.
Com en els originals, ja no hi haurà més concerts. En el seu cas, perquè un dels tres ha mort, Pavarotti. Per cert, l’únic que duia barba, com jo, i això m’inquieta.
Nunca son positivas las acciones reactivas. Pero a veces la necesidad perentoria coincide con el movimiento de fondo. A partir de la reciente crisis de gobierno del presidente Rodríguez Zapatero, la necesidad de una colaboración estratégica entre catalanes y valencianos se hace más patente. Y cuando digo valencianos y catalanes me refiero a las dos sociedades, más allá de sus respectivos partidos políticos o, mejor dicho, incluyéndolos. Ni el PSC ni el PSPV han rascado bola en los cambios ministeriales del Martes Santo.
Al contrario, se ha visto de forma clara la escasa influencia que los socialistas de la Corona de Aragón (Zaragoza incluida, no lo olvidemos) tienen hoy en la Moncloa: los valencianos hemos perdido a Bernat Soria y a Pedro Solbes, que, aunque no estuvieran muy por la labor, siempre aportaban un poco de color mediterráneo. Si el Ministerio de Fomento se sigue resistiendo a la cuota catalana (¿es posible que desde Francesc Cambó no haya habido un ejerciente catalán como ministro en aquella casa?), la llegada de Chaves al ministerio “federal” y de una simpatizante del manifiesto castellanista a Cultura son pedradas en la frente del catalanismo progresista.
Yo, si fuera del Partido Popular (de Valencia, de Catalunya o de Génova 13), exhibiría ahora sin recato la idea de una España plural y lanzaría, con más fuerza que nunca, el proyecto de la articulación de una España del Este, España, al fin y al cabo, pero del Este, productiva y moderna, un matiz geográfico que marca. A veces la política es como el principio de Arquímedes: si dejas espacio, alguien lo puede ocupar. Y si ese espacio nuevo da más opciones, bienvenido sea.
Mucho hemos escrito sobre la necesaria colaboración de las sociedades catalana y valenciana, de sus empresas y de sus sectores más dinámicos, pero lo que en el pasado era urgente, hoy es perentorio. Los empresarios valencianos piden, como hizo Francisco Pons, presidente de la Asociación de Empresarios Valencianos, el pasado 5 de abril, cambios en la política económica española tendentes a socorrer al tejido empresarial local, que, en gran parte, coincide con el catalán. Pequeñas y medianas empresas, muchas cooperativas, orientadas al consumo y luchando por sobrevivir junto a multinacionales que aportan musculatura a las respectivas sociedades. Vocación exportadora. Alianza con las universidades. Infraestructuras no radiales al servicio de la economía productiva. Puertos potentes necesitados de apoyo. Transporte ferroviario de mercancías fácil y directo. ¿Quién será el valedor de estas demandas, de este tejido productivo y de sus necesidades? ¿Elena Salgado? ¿Por qué José Blanco debería ser un ministro más sensible al corredor mediterráneo que Magdalena Álvarez?Al menos, la anterior ministra ya había conseguido llevar el AVE a Málaga. ¿A quién le tocará la siguiente lotería? ¿A Galicia con el fin de reconquistarla mediante la obra pública?
Enric Juliana ha hablado de un eje Bilbao-Madrid-Sevilla que dominará la política española de los próximos años. ¡Y pensar que algunos temíamos el eje Lisboa-Madrid-Valencia! Catalunya y Valencia deben comprender que los ejes que han funcionado en España nunca han sido horizontales. Siempre han sido verticales. Jugada inteligente la de Convergència i Unió lanzando un potente mensaje de cara a las elecciones europeas: Bruselas está aproximadamente en la vertical de Barcelona y Valencia y allí el eje mediterráneo debe hacerse oír. Ojalá el PSC y el PSPV pudieran hacer lo mismo en el seno de sus candidaturas españolas. El Partido Popular de Valencia ya ha dicho que llevará al Parlamento Europeo la exigencia de que el corredor mediterráneo se incluya en los ejes transeuropeos de transporte a Bruselas y a Estrasburgo. Es un buen comienzo. Podría estar fraguándose una alianza en Bruselas para salvar los muebles en casa.
Manuel Chaves federalizando a la baja. José Blanco tirando hacia el monte. González-Sinde españoleando con el castellano. Ante este tridente, y ojalá tenga que rectificar, se auguran malos tiempos para la España del Este. Ni en las formas, ni en el fondo, parece que será nuestro momento. Ante esa nueva geografía, valencianos y catalanes deberíamos proponer una nueva perspectiva para nuestras relaciones, salvando incomprensiones, malentendidos y estereotipos.
Escribió Gogol en 1835 que para Petersburgo no había nada mejor que la perspectiva Nevski, pues “ella allí lo significa todo”. ¿Cuál será la perspectiva Nevski de catalanes y valencianos, que lo abarque todo y todo lo signifique?
JOSEP VICENT BOIRA, profesor de Geografía de la Universitat de Valencia.
Publicado por Reggio's 12 Abril, 2009, a las 8:08 am
Estos dies hem pogut llegir diferents anàlisi de la remodelació del govern central. Jo voldria, si m’és permés, dibuixar-ne una visió valenciana.
La primera cosa que sembla evident és la disminució del mal anomenat poder valencià. Cauen Solbes (El Pinós) i Bernat Sòria (Carlet), i només queda com titular d’una discutible valenciania, la Vicepresidenta Primera, que ho és per estar censada al nostre país. Un filiació discutida persistentment pel popular González Pons, que parla de frau en el cens. Resultaria més creïble si hagués denunciat les desenes d’irregularitats en els censos de molts pobles d’estes comarques. Censos inflats, per garantir la pervivència del PP provincial a la Diputació.
Com a valencià, celebre la marxa, per fi!, de Magadalena Álvarez. Només lamente que la puguen convertir en Eurodiputada ara, precisament en una legislatura en la que s'ha de donar l'impuls definitiu al corredor mediterrani, i em tem, que igual que va fer la popular Loyola de Palacio, i a la vista del que ha fet fins ara, farà tot el possible per deixar als valencians sense eixa infrastructura. Tampoc no em tranquil·litza molt, francament, el Sr. Blanco com substitut. Ha dit el nou Ministre que de seguida transferirà les rodalies a Catalunya, me n’alegre pels veïns, però em preocupen més les nostres. Primer, unes rodalies decents entre Vinaròs i Castelló, i després el traspàs de les rodalies. D’això no en diu res. Ara, que el govern valencià tampoc ha invertit un cèntim en Ferrocarrils de la Generalitat, en les nostres comarques.
També com a valencià veig amb preocupació el retorn al Ministeri, i en època de crisi, de Chaves. Este senyor ja va ser Ministre als 80, i va ser contra una reforma laboral seua, que precaritzava els llocs de treball, que va convocar-se la primera vaga general. El nou Ministre porta 19 anys governant Andalusia (als que cal sumar 11 anys més dels seus antecessors també socialistes) i ingressant milionàries aportacions estatals en concepte de deute històric. El nou Ministre, no ha estat capaç de millor el teixit industrial, ni comercial d’Andalusia, té mitja població depenent dels subsidis públics, i ha engreixat desorbitadament l’administració pública. El nou Ministre, mentre feia calaix, s’ha queixat amargament de que altres volguérem un sistema de finançament just i equitatiu. I l’han fet Ministre de Política Territorial. És qui ens ha dir quin finançament tindrem, i en que ens l’hem de gastar. Bo per donar lliçons!
I també com a valencià em preocupa la nova Ministra de Cultura. No només per la seua opinió sobre el cànon digital, que considera clarament insuficient. Sinó i sobretot, perquè va recolzar el "Manifiesto por la lengua común". La Senyora Ministra de Cultura (de la cultura d’on? No del meu país, òbviament) considera que el castellà està discriminat als llocs on tenim per pròpia i comuna una llengua diferent a la seua. El Ministeri de Cultura és una rèmora, una obsolescència, una institució inútil i sense quasi competències. El que cal és acabar de buidar-lo de contingut en favor dels governs autònoms. Era el moment d'estalviar amortitzant el Ministeri, i d'estalviar-nos a esta senyora...
En qualsevol cas, esta remodelació, representa si més no, l’acceptació per part del President d’una contundent realitat. El seu Govern estava (i ja vorem si hi continua) sense idees, sense capacitat de reacció. I això que feia poc més d’un any que s’havia format. Tant de bo en prenguera nota el President valencià (em costa dir-li Molt Honorable), i assumisca que el seu de govern està igual, i toca el relleu. A vore si tenim sort i Font de Mora esdevé, com Magdalena Álvarez, un trist i lamentable record del passat.
Nomdedéu: “aquesta tercera força té una gran diferència en relació a les dues primeres, el PSOE i el PP, i és que no es tracta d’una formació centralista i centralitzada, que supedita les necessitats dels diferents països que formen part de l’estat espanyol a uns criteris uniformistes, sinó que som el resultat d’una coordinació de forces de grups com el nostre, que defensem a Madrid i a Europa els legítims interessos dels nostres respectius territoris”.
El cap de llista del BLOC a les eleccions europees, Enric Nomdedéu, ha recordat que “la nostra coalició amb CIU, el PNB i altres forces nacionalistes representa la tercera força política de l’estat espanyol, amb 2 eurodiputats presents a Estrasburg durant la legislatura que ara acaba i amb un conjunt de 16 diputats i 10 senadors al parlament de Madrid”. Però Nomdedéu ha afegit que “aquesta tercera força té una gran diferència en relació a les dues primeres, el PSOE i el PP, i és que no es tracta d’una formació centralista i centralitzada, que supedita les necessitats dels diferents països que formen part de l’estat espanyol a uns criteris uniformistes, sinó que som el resultat d’una coordinació de forces de grups com el nostre, que defensem a Madrid i a Europa els legítims interessos dels nostres respectius territoris”.
Nomdedéu ha assegurat que “justament per això, la nostra concepció d‘Europa no correspon en absolut a les dels grans estats centralistes, que intenten aturar i controlar l’imparable moviment d’unió europea. Ben al contrari, per a nosaltres Europa ha d’anar unint les seus forces cada vegada més i en més aspectes, sense més límits que els que els seus ciutadans acorden democràticament establir. Per això els nacionalistes de les diferents nacions que formem part de l’estat espanyol som clarament europeistes, sense restriccions mentals com les dels eurodiputats del PSOE i del PP, perquè per a nosaltres els interessos nacionals dels nostres territoris passen per una Europa forta i unida, però forta en la democràcia i unida en la diversitat. I és per això que el nostre objectiu durant la propera campanya electoral, a diferència del que estem segurs que faran PSOE i PP, no serà convertir els debats en una mena de primera volta de les eleccions espanyoles, sense cap interés pels temes globals d’Europa; ben al contrari, ens dedicarem a analitzar i proposar què pot fer Europa pel nostre territori, en el cas del BLOC pel País Valencià, i que pot fer el País Valencià per Europa”.
Mentre les xifres d’atur segueixen augmentant, els responsables polítics demostren la seua incapacitat per tal d’afrontar el principal problema social de l’actual crisi econòmica.
Al mes de març per primera vegada des de fa molts anys, l’atur registrat ha augmentat. Ja són més de tres milions sis-centes mil persones a nivell de tot l’Estat les que demanen feina, i quasi quatre-cents trenta-tres mil valencians. Sols des del punt de vista de l’impacte social, estes xifres deurien llevar-li la son a qualsevol responsable públic. Doncs bé, pels fets coneguts sembla que no.
Malgrat esta situació, els països de la Unió Europea han decidit, també durant el mes de març, cancel·lar la seua cimera sobre l’ocupació. L’explicació, no despertar massa expectatives davant un problema per al que no li veuen solucions a curt termini. Així serà difícil que els ciutadans li troben alguna utilitat a les institucions europees. Jo els suggeriré alguna iniciativa. Mentre l’activitat productiva als països de la Unió Europea està destruint ocupació per falta de competitivitat, degut als elevats costos laborals ?justifiquen alguns economistes?, hi ha països que utilitzen la devaluació de la seua moneda per a augmentar les seues exportacions. El proteccionisme no pot ser l’alternativa per a mantenir l’ocupació, però les devaluacions competitives de la lliura esterlina, el dòlar americà i el yuan xinès, estan posant en joc el futur de l’activitat productiva a la Unió Europea i els nostres líders ho tenen que combatre amb decisió a tots els fòrums internacionals.
El Govern central, davant el fracàs de les seues previsions sobre desocupació, comença a repartir responsabilitats envers les comunitats autònomes. Al nostre ordenament jurídic es distribueixen les polítiques passives (pagament de prestacions) per al govern central, i les polítiques actives (orientació i inserció laboral) per als governs autònoms. Doncs bé, el ministeri de Treball, quan es veia en cor de reconduir la situació, va adoptar la mesura de contractar 1.500 orientadors laborals com a política activa d’ocupació, quan açò es responsabilitat autonòmica. Ara, que veu que les xifres no li quadren, exigeix l’aportació de les comunitats autònomes per a pagar les rendes de subsistència als aturats que consumixquen la prestació per desocupació. Una irresponsabilitat no ens pot dur a l’altra. El Govern central cal que garantisca les prestacions als aturats per a que la implicació social d’esta crisi siga més suportable.
I com que no n’hi ha dos sense tres, el Govern valencià també està apostant per la via de responsabilitzar al Govern central del seu fracàs, en lloc de fer alguna cosa per a millorar l’ocupació dels valencians. La capacitat de l’economia valenciana per a atraure i mantenir la localització d’empreses pràcticament ha desaparegut. L’economia valenciana durant els darrers deu anys no ha millorat la seua competitivitat, i fins i tot ha empitjorat en infrastructures i accessibilitat. I mentre, els responsables polítics segueixen apostant pels grans esdeveniments, amb un cost molt elevat i una rendibilitat econòmica dubtosa. La manifesta incapacitat del president de la Generalitat per afrontar esta situació de crisi econòmica l’han dut a manifestar a Madrid, també durant el passat mes de març, que tal vegada les comunitats autònomes caldria tornaren a l’Estat alguna de les seues competències. Rafael Beneyto és economiste i membre del BLOC.
Publicat al diari LEVANTE-Opinió, el dijous, 16 d'abril de 2009.
Així ho ha declarat el cap de llista del Bloc en la Coalició Europea, la candidatura que presenta aquesta formació amb CIU, PNB,UM, Coalició Canària i el Partit Andalusista. Enric Nomdedéu considera que la Comissió Europea no hauria d'acceptar la proposta del Marroc per tal que la seua producció agrícola entre a la Unió Europea «sense contingent, és a dir, sense límits de quantitats ni de preus mínims perquè aquest acord perjudicaria la nostra agricultura». Segons Nomdedéu, signar l'acord seria «com signar la mort de l'agricultura valenciana, que es troba en mal estat, certament, però continua encara viva». A més, el líder dels valencianistes a la capital de la Plana ha alertat que la producció entraria a la UE sense passar per controls fitosanitaris, cosa que podria implicar un risc sanitari per als consumidors europeus.
Nomdedéu ha fet referència al fet que els propietaris de les grans plantacions de crítics i altres productes agraris al Marroc, els qui realment estan interessats que se suprimisquen els contingents, són empreses europees, majoritàriament franceses, que disposen de la col·laboració de la casa reial marroquina. Per al cap de llista de la Coalició Europea, aquestes empreses són les que pressionen els governs, sobretot el francés, per aconseguir que s'òbriguen totalment i unilateralment els mercats europeus, per tal d'enriquir-se i, per tant, «no ens valen excuses d'ajuda i solidaritat amb el Tercer Món».
El cap de llista del BLOC a les eleccions europees, Enric Nomdedéu, ha comentat que “el recent anunci de la ministra de defensa, Carme Chacon, anunciant a bombo i plateret la retirada unilateral de les tropes espanyoles de Kosovo, i la reacció subsegüent de l’administració Obama, ha recordat a la resta de països de la Unió Europea l’estranya postura del govern espanyol, que es va negar en el seu dia, i continua negant-se, a reconéixer la independència d’aquest país balcànic, com han fet la pràctica totalitat dels estats de ls Unió, entre els quals Alemanya, França, Itàlia i la Gran Bretanya, a més dels Estats Units. Suposem que a les cancilleries europees s’estaran preguntant el per què de l’actitud del govern de Zapatero, amb el PP fent-li costat, d’aliniar-se al costat de la Rússia de Putin i Megdeleiev en una tema com aquest, quan damunt el govern de Madrid repeteix una i una altra vegada que aquesta negativa “no té res a veure amb situacions com les de Catalunya i Euskadi”
Nomdedéu ha assegurat que “justament, una de les funcions que haurà de fer la nostra candidatura a Estrasburg serà deixar ben clar que no tots els eurodiputats elegits a l’estat esapnyol comparteixen eixa visió estreta i antieuropeista d’un tema tan delicat com aquest, en el qual la Unió manté una postura clara que, a banda d’alguns països menuts, per raons històriques, només troba el gran disentiment d’Espanya. En canvi, per a la nostra coalició, el dret d’autodeterminació dels pobles és i ha de ser una peça clau del desenvolupament democràtic del nostre continent, i per aixó des del priemr dia vam donar suport al poble kosovar, quan per amplíssima majoria va decidir proclamar-se independent. I ens tornem a preguntar per què el PP el PSOE en comandeta es neguen a reconéixer el que han fet ja la gran major part dels Països de la Unió, a més dels Estats Units”.
Enric Nomdedéu, regidor del BLOC a Castelló, ocuparà el primer lloc de la llista.
El Consell Nacional del BLOC ha celebrat hui la seua sessió constituent, en la qual ha estat triada una Mesa que presidirà l’alcalde de Sueca, Joan Baldoví, i que ha tingut com a principal punt de l’ordre del dia el debat i aprovació de la proposta de l’Executiva Nacional de concórrer a les eleccions europees del proper mes de juny en la coalició que encapçala Convergència Democràtica de Catalunya, i en la qual ha confirmat la seua participació també Unió Democràtica de Catalunya i el Partit Nacionalista Basc.
La proposta de l’Executiva Nacional ha estat aprovada amb el vot d’un 63% dels vots dels més de 150 consellers nacionals acreditats en la sessió. La Secretària de Relacions Polítiques del BLOC, Pepa Chesa, serà l’encarregada, per part de l’Executiva Nacional, de negociar les condicions en què es verificarà la participació del BLOC dins de la coalició nacionalista.
El Consell Nacional ha aprovat també el model de campanya proposat per la Secretària d’Acció Electoral, Amparo Piquer, una proposta que “continuarà en la línia de la política des de baix cap a dalt perquè siga molt participativa, tant entre la militància com en l’electorat” segons Piquer. A més a més, des del BLOC s’assegura que “hi haurà una amplíssima autonomia a l’hora de dissenyar la campanya i redactar el programa electoral per a la contesa”.
El regidor del BLOC a la ciutat de Castelló, Enric Nomdedéu, ha estat triat per ocupar el primer lloc que ocuparà la formació valencianista en la coalició, en la qual també estaran presents Teresa Garcia, regidora del BLOC de Sagunt, i Jordi Davó, militant del col•lectiu d’Alacant. Nomdedéu ha rebut el vot favorable de més del 90% del Consell Nacional i ha assegurat entendre la seua candidatura “com un repte molt engrescador, perquè em permetrà treballar per dues coses en les quals crec fermament: el País Valencià i Europa”. En la seua primera intervenció com a candidat Nomdedéu ha recordat “la tradicional vocació europeïsta del valencianisme polític” i s’ha mostrat convençut que “la presència del BLOC a la coalició que encapçala Ramon Tremosa permetrà que es posen sobre la taula qüestions que afecten el País Valencià com les grans infraestructures, l’ordenació del territori, la defensa de la nostra llengua a Europa i l’aposta per una Europa unida sobre la base de la seua diversitat cultural i nacional”.
L’altre dia, entre dues classes de la universitat tenia una hora morta, que vaig passar a la cantina, amb un cafè llarg i el diari. Vaig pensar en dedicar-me als passatemps. A fer un d’eixos jocs de percepció visual en el que cal trobar les set diferències entre dos quadres famosos, o entre dos bucòlics paisatges amb casetes, arbrets i una vaca a la que, segur, en un dels dos dibuixos li falten les mamelles.
Probablement per deformació professional vaig obrir el diari pels fulls de política, i ja posats, vaig decidir fer un híbrid. Jugaria a buscar les set diferències entre les polítiques del PSOE i les del PP.
A vore...en temes de corrupció no hi ha grans diferències. Tots dos diuen estar en contra de la corrupció, tots dos diuen que expulsarien els seus càrrecs públics si estigueren imputats, però cap no ho fa, i tots dos creuen que la corrupció dels altres és més corrupció.
Pel que fa al respecte per les institucions nacionals valencianes de seguida me’n vaig adonar que tampoc no hi havia de grans diferències. El PSOE va perdre la part del cos que serveix per seure-hi a sobre, per pactar amb el PP una miserable reforma de l’Estatut que ens deixa sense un finançament digne, a diferència del que ha passat amb altres estatuts.
I pel que fa a la llengua? No, sembla que tampoc no hi ha diferències. Feijóo, el que ha de ser president popular de Galícia, ja ha anunciat que s’ha acabat amb el bilingüisme, i Patxi López, el socialista que serà Lehendkari amb els vots de la dreta, ha dit que farà exactament el mateix. PP i PSOE acabaran amb el bilingüisme, i apostaran per crear dos guetos monolingües. Els hi agrada dividir la societat.
Potser en temes d’urbanisme... però veig que tampoc. Que d’urbanisme depredador en practiquen en la mateixa mida els uns i els altres, que de denúncies per destruir el sòl en reben governs municipals dels dos colors. I a sobre, gràcies al gir que va fer donar als socialistes el Secretari General Alarte, es posicionen de la maneta contra els informes de la Unió Europea, que senyala amb dit acusador la depredació territorial a la que sotmeten uns i altres el nostre país.
En economia tampoc no és fàcil trobar grans diferències. El PSOE sembla haver entés que les seues demagògiques i antisocials formules de repartir 2500€ per fill, 200€ per emancipar-te, 400 per que sí, etc, són un fracàs sense pal·liatius. Supose que per això, sense idees estant, ara ajuden a aprovar els pressupostos del Consell, de les Diputacions i de tots els Ajuntaments governats pel PP. La llàstima és que el PP tampoc no sembla tindre cap mena d’idea de com afrontar la crisi, més enllà de buidar les caixes públiques amb campanyes de propaganda, sous injustificats (Ciutat de les llengües, Mundo Ilusión...), i un llarg i lamentable etcètera.
El cas és que quan me’n vaig voler adonar, havien passat cinquanta minuts i no havia estat capaç de trobar, ja no dic set, ni una sola diferència entre el PP i el PSOE. Però tenia classe d’economia. Els hi passaré els apunts.
Article publicat al seu blog el dijous, 2 d'abril de 2009.
Ja fa molts anys, abans que decidira comprometre políticament la meua persona, algú em va dir que el nostre poble no tenia sort. I es referia a la nostra Alcúdia, sempre governada bé per qui es deixa enlluernar per l’exercici del poder i acaba utilitzant-lo com un privilegi, per qui busca realment el profit personal, bé per qui hipoteca el seu prestigi professional sense encertar a dur a terme una gestió amb el més mínim rigor ni solvència social. Damunt, els dos partits majoritaris amb opció de govern i que “se senten vocacionats” per a representar-nos en les nostres institucions, entenen la política com la reedició d’un conflicte permanent, abundant sempre en l’enfrontament, sense aportar gran cosa. Enredats en una dinàmica on, desgraciadament, és cada vegada més fàcil aconseguir nous adeptes. Com que hi ha tanta gent que viu la seua pròpia existència amb certa incomoditat perquè sempre els acompanya una insatisfacció permanent, és senzill demanar-los que s’avinguen a aquest exercici de la perversió, dient-los que els culpables del seu desencís són sempre “els altres”. La baralla, així, està servida.
I com que les diferències amb els contraris han de quedar ben paleses, no hi ha manera humana perquè recolzen projectes que serien beneficiosos per als ciutadans que diuen voler servir. No ho fan, no perquè no siguen projectes interessants i profitosos, sinó perquè no són ells els qui poden capitalitzar-ne els “guanys electorals”. Així, com ho llegiu. Fan de la democràcia un vulgar mercadeig. Fa ois! En nom del progressisme militant, diuen alguns. De quin progrés estan parlant? Des de quan apuntalar els particularismes, encabotar-se en les idees pròpies, pot ser considerat un instrument de progrés?
Com es pot cercar el progrés dels ciutadans amb l’exposició constant de greuges, moltes vegades foteses que ni ens van ni ens venen, que no resulten cabdals per al nostre benestar sinó tot el contrari? Com pot ser bo enrarir la convivència a base de pleits, de discussions estèrils, d’abundar en enrònies i teixir malentesos a propòsit? Serà veritat que no tenim sort els alcudiencs?
L’únic objectiu d’aquesta classe política és cercar el descrèdit del “contrari”, del “rival polític”, de qui ostenta el “poder” que es vol aconseguir a qualsevol preu. Si cal dir veritats a mitges, es diuen. Si cal dir directament mentides, es menteix. Els rumors (les llevantances) són un verí que s’inocula amb rapidesa en el circuit social dels pobles menuts com el nostre. I sembla el patrimoni únic dels qui, amb la toxicitat dels seus arguments, van minant confiances de manera deshonesta. Qui ens traurà de damunt aquesta colla?
No fa molt, a la feina, un company em deia que la política era l’art de saber mentir. Com que em vaig posicionar decididament en contra em va reblar que jo era només “mig polític”, com si hagués gosat accedir a l’àgora amb una discapacitat inhabilitadora. En realitat vull pensar que la meitat que va deixar-me intacta era la d’aquell que encara creu en el compromís cívic i vol viure’l com un servei al proïsme.
Necessitem una regeneració política ja. Mentrimentres no ho aconseguim l’Alcúdia continuarà sense tenir sort.
en el càrrec.
