Nomdedéu a l'acte centra de campanya (Almussafes)

Nomdedéu vs Perelló a Canal 9 (Resum)

Si vols veure el debat complet, segueix aquest enllaç:http://www.rtvv.es/alacarta/princiv_eleccions.asp?idioma=0&id_video=979

BLOC D'IDEES (5)

QUÈ FA EL PP-PSOE AL PARLAMENT EUROPEU?

Saps què… PP i PSOE es van aliar al Parlament Europeu per a votar en contra de l’informe Auken, que denunciava la brutal depredació urbanística en la costa espanyola, en general, i valenciana, en particular. Els dos partits espanyols i espanyolistes varen votar en contra d’un informe que es va aprovar amb 349 vots a favor, 110 en contra (entre els quals estaven tots els del PP i del PSOE) i 114 abstencions. Després d’això la Unió Europea va avisar Espanya que anava a congelar els fons europeus si no canviaven les coses radicalment. El BLOC va presentar una proposta a Les Corts per a que es paralitzaren tots els PAI’s “estranys” al nostre territori. Per supost, es va rebutjar pel PP i el PSOE.
Saps què… PP i PSOE estan a favor de la directiva europea sobre la pirotecnia, que tanta polseguera ha alçat. La directiva deixa en mans de l’Estat la seua aplicació, i el PP i el PSOE només fan que acusar-se d’una cosa que està en les seues mans, i s’han erigit en els principals defensors de la cultura del foc valenciana, quan sempre han actuat contra els interessos valencians. “València no és Madrid”
Saps què... PP i PSOE van votar en contra al Parlament europeu per a que el valencià fora llengua oficial, i tots els ciutadans valencians ens poderem comunicar amb les diferents institucions europees en la nostra llengua pròpia. Una llengua que és la vuitena més parlada de la Unió Europea, a pesar de no ser oficial, i trobar-se per davant en número de parlants de llengues com el portugués, el grec, el suec o el danés. Com sempre, el PP i el PSOE, amb un discurs molt demàgog, en contra de la nostra identitat.
Saps què... PP i PSOE permeten que les creïlles franceses velles es puguen comprar als supermercats valencians, en lloc de les creïlles valencianes; açò ha provocat que s’enfonsen els preus dels nostres tubèrculs, per si no estava prou malament el món agrari valencià. Gràcies, altra volta, al PP i al PSOE.
Saps què... PP i PSOE han estat en contra del Corredor Mediterràni des de fa més de 20 anys, ja que mai els ha interessat que els valencians tinguèrem contacte directe amb Europa; entre la nostra economía, la catalana i la balear, formen vora el 30 % del PIB espanyol. Una economía valenciana forta implica més consciència de poder, i això no ho poden permetre els centralistes. El BLOC ve reivindicant el Corredor Mediterràni de molt abans que ho feren els partits centralistes, i gràcies a la nostra pressió, finalment s’aconseguirà.

(Informació cedida pels companys del BLOC del Genovés)

BLOC D'IDEES (4)

"CAMPANYA". Article d'Enric Nomdedéu

No és cert que al PSOE i el PP la campanya europea no els hi interesse gens. El que no els interessa és Europa, el nostre encaix a Europa. La campanya sí, però per raons que res tenen a vore amb el procés europeu. Als populars els interessa fer creure que això és una mena de plebiscit sobre l’honorabilitat del President Camps. La condició de Molt Honorable es guanya a les urnes, però es pot perdre a la rebotiga d’una sastreria.Per la meitat dels socialistes és l’ocasió d’intentar fer conéixer al seu Secretari General, un tal Alarte, que no és candidat però que xupa més càmera que Mocito Feliz. I per l’altra meitat de socialistes, és l’ocasió de vore com fracassa el Secretari General que no els agradava, i no els agrada.Estan massa ocupats, els populars perquè no troben les factures, els socialistes perquè les que han trobat estan a la comptabilitat de l’Ajuntament d’Elx.Nosaltres en canvi dediquem molt de temps a explicar allò que defensarem a Brussel·les. El corredor mediterrani que el PP no va voler i el PSOE no ha fet. Un millor tractament per la nostra agricultura, que rep la competència deslleial de països de fora de l’UE, que no tenen garanties fitosanitàries (no es molesten ni a falsificar encunys). Una economia productiva, que reviscole la industria, el comerç, i que no estiga només basada en un urbanisme depredador i exagerat. La setmana passada ho vaig explicar (sóc candidat, poden votar-me si volen) als comunitaris residents a les Marines. Ells ens entenen, confien en nosaltres. Ser valencians i parlar en valencià, és la nostra forma de ser europeus. No hem de canviar les tradicions, hem d’encaixar-les i prou.

BLOC D'IDEES (3)

"OUTLET" BLASCO. Article de Jesús Puig

Intente recordar (i potser valdria més oblidar-ho) les vegades que Rafael Blasco s´ha erigit aquest cap de setmana en portaveu de «tots» els valencians, a propòsit del cas Gürtel. «Cap valencià de bona fe dubta que açò —la imputació de Camps— és un muntatge», ha dit, tot i obviant que els actes de fe s´admeten en matèria de dogmes, però no en operacions financeres. O aquesta altra: «La gent està encantada amb Canal 9». Àngela Maria! Com és que encara no me n´havia adonat, si estic embadalit i content de com la tele valenciana informa sobre el cas Gürtel? I encara una altra més: «Qüestionar l´honestedat de Camps és un atac a la dignitat i orgull dels valencians», com si la conducta de la classe dirigent condicionés la dignitat i orgull de la classe dirigida. I ara dic jo: I això —arguments de plantilla que ni tan sols mereixen el do de la polèmica— és tot l´argumentari capaç d´elaborar aquell a qui alguns consideren far ideològic del PP? Més que generador d´idees, Blasco és un outlet d´orientació política que ven arguments de segona mà amb defectes de fabricació pertanyents a temporades anteriors.I ara la pregunta que m´incomoda: com s´ho fa aquest expert en reciclatge de velles consignes per saber el que pensem? Que jo sàpia, l´opinió pública és una abstracció. I és d´un sectarisme intolerable apropiar-se´n per dir-nos què sentim o què volem. Pitjor encara, per dirimir quins són els valencians de bona o mala fe. D´altra banda (que en realitat és la mateixa), la societat valenciana, tot i que estimulada unidireccionalment pels xamans del pensament únic arrecerats en mitjans afins al PP, és diversa i no homogènia, afortunadament. Per tant, l´única opinió certa és l´opinió individual que surt del raonament de cadascú. Qüestió més coneguda que el pixar ajupit, però que el vell ideòleg del narcisisme leninisme me-nysprea. Com si la gent actués encara amb la mateixa entusiasmada unanimitat amb què es resolien els inefables referèndums del franquisme.

Publicat al diari LEVANTE-EMV, el dimarts, 26 de maig de 2009.

BLOC D'IDEES (2)

BLOC D'IDEES (1)

COALICIÓ PER EUROPA

"CUESTIÓN DE DIGNIDAD". Article de Juan R. Gil

Después de que dos magistraturas, la Audiencia Nacional y el Tribunal Superior
de Justicia, hayan visto indicios de delito en el caso de los trajes, Camps
debería defender su inocencia sin el manto de presidente de la Generalitat.

Francisco Camps se convirtió ayer en el primer presidente de la Generalitat Valenciana llamado a declarar como imputado por el Tribunal Superior de Justicia en relación a un presunto caso de corrupción. Sin duda, es la noticia más grave desde que en 1983 se celebraron los primeros comicios para constituir las Cortes de esta nueva etapa democrática y que sus diputados eligieran un jefe del Consell. Más de un cuarto de siglo después, el Gobierno autonómico vive su peor momento. Ni cuando Rafael Blasco fue sometido a escuchas y acusado de obtener beneficios de planes urbanísticos siendo el socialista Joan Lerma presidente, ni cuando Luis Fernando Cartagena fue imputado por quedarse con dinero de unas monjas y eludir al Fisco con cuentas opacas bajo el mandato de Eduardo Zaplana, la Generalitat Valenciana se había visto en una situación tan lastimosa.
El presidente Camps ha venido defendiendo su inocencia desde que se conoció que una investigación más amplia del juez Garzón sobre una trama de corrupción había puesto sobre la mesa, entre otros, su nombre. Tantas veces como Camps ha negado cualquier relación con los principales actores de esa red de tráfico de favores e influencias o con sus empresas, tantas veces como lo ha desmentido, digo, la contundencia de los datos le ha dejado en evidencia. Rasgarse las vestiduras porque diariamente el sumario, supuestamente secreto, se haya ido filtrando, puede ser humanamente comprensible, políticamente razonable y jurídicamente conveniente. Pero en todo caso no desvirtúa los hechos. Camps fue acusado de recibir regalos de una sociedad llamada Orange Market, gestionada por un personaje de mal nombre «Bigotes». El presidente negó, nada menos que bajo el artesonado del Palau la primera vez, y en sede parlamentaria las siguientes, haber aceptado los trajes que se decía que le habían dado, así como conocer ni al Bigotes ni a su empresa. Pero en el curso de la investigación de este lamentable asunto han aparecido facturas y apuntes contables que indican que los trajes fueron encargados, realizados, regalados y recibidos; conversaciones que muestran, más allá del ridículo tono en que se desenvuelven los interlocutores, que Camps no sólo conocía al Bigotes, sino que éste era su «amiguito del alma»; y contratos que prueban que desde que Camps llegó a la presidencia de la Generalitat el Consell ha estado contratando con Orange Market todo tipo de trabajos, en su mayor parte burlando las disposiciones legales que rigen este tipo de adjudicaciones y convirtiéndose, en la práctica, en la principal fuente de ingresos y motivo mismo de la existencia de la citada empresa, a la que de momento se le han contabilizado más de ocho millones de euros de ingresos procedentes del Gobierno autonómico. Ninguna, y créanme si les digo que no es plato de gusto referirse así a un presidente elegido en las urnas por una mayoría de los ciudadanos de esta Comunidad, ninguna de sus afirmaciones en este caso se ha sostenido en pie más de un día. Baste, como último ejemplo de los muchos que podrían citarse, la imagen de Camps asegurando en las Cortes que estaba «loco» por comparecer ante el tribunal y poder explicarse: menos de 24 horas después se conoció que lo que en realidad había hecho era presentar un recurso para que se declararan nulas todas las actuaciones y, por tanto, se diera carpetazo sin más al asunto.
Todo lo contrario. Si Camps dijo también un día en el Parlamento que este caso iba a ser largo, se ha encontrado con la sorpresa de que va tan rápido que le va a obligar a declarar a las puertas mismas de una campaña electoral, tal como hace ya una semana adelantó en estas mismas páginas mi compañera Mercedes Gallego. Si el PP alardeaba en su día, y no precisamente en voz baja, de que el Tribunal Superior de Justicia estaba bajo su influencia e iba a archivar sin más el sumario, lo que ha ocurrido es lo que no se esperaban: que los magistrados, encabezados por el ponente, José Flors, se han tomado en serio la investigación y han decidido avanzar en ella. Cuál sea el resultado final, aún se desconoce. Pero hoy por hoy, si Camps está en sus horas más bajas, hay que reconocer que el crédito del Tribunal Superior de Justicia está, por contra, en su punto más alto.
Se había escrito aquí, ya hace tiempo, que la situación del presidente era insostenible. Desde ayer, más que insostenible es imposible. El máximo representante de los ciudadanos no puede ser alguien bajo sospecha, sometido a investigación y que va a tener que soportar el interrogatorio de un juez. Pero es que, y eso es lo sustancial, la imputación se produce después de que dos magistraturas tan distintas como distantes, el juez Garzón de la Audiencia Nacional, primero, y la sala de lo Penal y lo Civil del Tribunal Superior de Valencia, después, hayan concluido que de las pruebas aportadas por los investigadores se deducen indicios suficientes de delito en la actuación no sólo del presidente de la Generalitat, sino también de su mano derecha, número dos del PP en esta Comunidad y portavoz del partido del gobierno en las Cortes, Ricardo Costa.
Políticos y periodistas utilizamos sin sentido alguno de la medida el calificativo de «histórico», aplicado las más de las veces a situaciones que ni por asomo merecerían definirse así. La decisión del Tribunal Superior de Justicia, primero no archivando la denuncia contra Camps y ayer citándolo a declarar como imputado sí que es, en el más estricto sentido del término, histórica. Y a una decisión histórica sólo puede responderse con otra que esté a su altura. Camps mismo apeló, cuando comenzó este proceso, a la dignidad y el honor de la institución que preside. Llegados a este punto sólo le queda aplicarse el cuento y por la dignidad, el honor, el buen nombre y el respeto que la Generalitat se merece, presentar de inmediato su renuncia al cargo.

Publicat al diari INFORMACIÓN, el passat 15 de maig de 2009.

"CAMPS, DIMECRES 20". Article de Jesús Puig.

Ah, que per què dic que Camps es passa pel forro de la jaqueta Milano el TSJ? Bé, potser hauria d´haver començat dient que l´acte d´ahir —tota una cort d´aduladors i sagristans d´amén fent-li l´ona cridant «Pa-co! Pa-co!», com si estigueren a la plaça d´Orient— pretenia pressionar al magistrat que demà l´ha d´interrogar. Sí, sí, tal com ho lligen. Confrontar poder polític i poder judicial, com aquelles discussions d´infantesa sobre qui tenia més força o qui la tenia més llarga. El drama de Camps és que ha basat la seua defensa en la capacitat de pressionar (primer Garzón, després Flors), quan tots sabem que els seus problemes no es resolen d´eixa manera. Per a desgràcia seua, la imputació per suborn —certa o falsa— no resulta impossible de creure. «Sé cómo es su mujer y conozco a sus niños», deia Rajoy en la seua defensa. Nixon també va ser pare exemplar i espòs amatent; però, i el Watergate?Si l´honradesa no fos un concepte passat de moda, en lloc de pressionar el jutge perquè sobresega la causa, se´l pressionaria perquè arribés fins al final. L´acte multitudinari de suport a Camps —sembrat de càrrecs i carguets del PP que l´acompanyaven com qui porta el custodi a la processó del Corpus—, és ben revelador dels cànons morals que regeixen la classe política governant. Hom dirà que l´objectiu de l´encontre era la firma del Pacte Local d´Integració, però això és el que ací i a Lima se li diu fer-la sense dir-la. Ah, i que no vulguen vendre´ns la moto dient que Camps pateix un judici mediàtic. Fals. No és la premsa qui el jutja. Qui ho fa és el TSJ que presideix el seu amic, què dic amic, amiguíssim, J. L. de la Rúa.PD: Hi ha voltes que voldria ser benvolent amb el president, però els seus consellers no em deixen. I amb això torne al principi: com pot dir Camps que respecta la justícia, si Font de Mora convoca oposicions docents i torna a exigir coneixements de valencià als llicenciats en filologia catalana, tot i haver 15 sentències en contra?

Publicat al diari LEVANTE-EMV, dimarts 19 de maig de 2009.

InfoBLOC Maig 2009

Infobloc maig 2009

Publish at Scribd or explore others: Law & Government Business & Law

BLOC, l'espai valencià de progrés

ELECCIONS EUROPEES

"DEPENDÈNCIES EXCESSIVES". Article de Vicent Usó

En plena era de la informació, a voltes em sembla que sabem menys que mai de les coses. I no és per falta de notícies, com ja poden imaginar-se vostés, sinó per excés. Sobre la crisi, per exemple, ens arriben al mateix temps milers de missatges contradictoris: previsions que ens anuncien el final del túnel i d’altres que garantitzen una llarga catarsi dels nostres pecats econòmics. I, la veritat, no saps ben bé qui parla per no callar i qui sap el que es diu, quina dada és real i quina obeeix a vés a saber quins interessos. Bo, això no és del tot cert, perquè n’hi ha que sí que ho saps, que parla per no callar, o per fer-se de notar, i no li importa fer el ridícul: José Maria Aznar, per exemple, que porta tan malament la jubilació que va camí de convertir-se en la seua pròpia caricatura. Afectat per una xarrera indomable no para d’opinar de tot (i contra tot). Segons ell, si continuara d’inquilí a la Moncloa, no hi hauria hagut crisi. Olé. Com si la recessió fóra cosa d’un únic país o d’un únic sector i no un fenomen global, com si tinguera el seu origen últim a una sucursal bancària de Matalascañas i no en les pràctiques nocives dels sistemes financers dels Estats Units i d’Europa. I el ridícul és doble, perquè, si bé l’abast de la crisi és global, i per tant la solució no compet a un sol govern (no dic ja a un sol individu), també és cert que adopta característiques particulars segons les peculiaritats econòmiques de cada indret. I precisament a l’Estat espanyol, que era l’àmbit competencial estricte de don José María, la crisi està tenint una especial virulència. De fet, les xifres de l’atur multipliquen per 2 o per 3 les dels països veïns i els especialistes de la Unió Europea ja han anunciat que l’economia espanyola tardarà més que els aliats en poder eixir del pou. Per què? En bona part, per la dependència excessiva del sector de la construcció, un dels més afectats per la crisi. Com vostés ja saben, la progressió econòmica de l’Estat espanyol, que va començar en temps del govern de Felipe González –un altre a qui també li va costar d’assimilar la jubilació-, va basar-se sobretot en una alegre sobredosi de formigó que va fer prosperar tota una série d’empreses auxiliars, des de fàbriques de taulellets a immobiliàries o bancs. Aquesta dependència excessiva va accentuar-se encara més durant els governs de José María Aznar fins al punt que un acòlit seu, l’encara president de la Generalitat valenciana Francisco Camps, va felicitar més d’una vegada el sector constructiu per ser el motor de l’economia valenciana. L’únic motor, afegiria jo. I és aquesta escassa diversitat econòmica, a la que Aznar va contribuir, que explica la profunditat de la recessió. O siga que parla sempre qui més hauria de callar.

Uns altres que tampoc tenen vergonya de parlar massa són els vells neoliberals que presideixen les organitzacions empresarials. Ells, que volien que l’Estat els deixara les mans lliures per asfaltar-nos impunement la costa sencera i part de l’interior, reclamen ara la intervenció dels poders públics. La raó última d’aquesta mutació és ben simple: amb l’excusa de la crisi, pretenen que els diners de tots els tapen les vergonyes que la seua desmesurada ambició els ha deixat a l’aire. Si no ho fan, amenacen amb el xantatge habitual: tancaran empreses i deixaran milers de persones sense feina o traslladaran les plantes de producció a països on la mà d’obra és més barata (i està més desprotegida), com de fet ja han anat fent. En els últims mesos, hem sentit a qualificats representants del gremi de la formigonera i del taulell (i a polítics que els són sospitosament afins) exigir ajudes i més ajudes. Ells, precisament, que mai s’han preocupat de retornar –en forma d’obra social- ni una part mínima dels seus fabulosos beneficis. No seré jo qui defense que l’Estat no ha d’intervenir. Però, al meu parer, ho ha de fer per planificar un futur més sostenible i no per tapar les deficiències d’una gestió empresarial perniciosa. És a dir, que els diners públics no haurien de consolidar la vella dependència sinó facilitar una diversitat productiva major i més sòlida. Només així estarem en condicions d’enfrontar millor el futur.

Article publicat a la secció "Dissidències" del diari Mediterráneo (10/5/09)

Vicent Usó és escriptor i autor del llibre "Els músics del bulevard Roussini" (Edicions Proa 2009)